Impossible saber
com serem en la propera fase
de la nostra evolució.
Quan tu hagis sembrat i recollit fortaleses,
sentiments nobles i sana austeritat.
Quan jo hagi tornat de vàries voltes al món
en vaixells d'altri,
i d'alguna estada
a la lluna erma.
Tant de bo ens mirem als ulls
i no ens poguem reconèixer,
tant de bo ens poguem enamorar
com éssers de la mateixa espècie.
20/7/09
22/6/09
18/6/09
28/5/09
hasta pronto, Benedetti
Chicos,
no hay vuelta atrás,
ahora nos las tendremos que apañar solos.
Te echaré de menos Benedetti.
Mario
No es que no me importe,
Mario,
tu irreversible adiós.
Es que desde el momento que te conocí
y siendo consciente de que,
a pesar de tu eterna poesía,
no eras inmortal,
supe que, irremediablemente,
me abandonarías.
Y supe que no tenía coraje
para vivir añorándote.
Y decidí morir viviendo,
o lo que es lo mismo,
vivir no-amando, no-sintiendo,
para no tener que soportar
el suplicio de olvidar.
Mi vida es más fácil de llevar
si me limito a observar.
Menos mal que nunca lo supiste,
no lo habrías entendido.
Mario,
tu irreversible adiós.
Es que desde el momento que te conocí
y siendo consciente de que,
a pesar de tu eterna poesía,
no eras inmortal,
supe que, irremediablemente,
me abandonarías.
Y supe que no tenía coraje
para vivir añorándote.
Y decidí morir viviendo,
o lo que es lo mismo,
vivir no-amando, no-sintiendo,
para no tener que soportar
el suplicio de olvidar.
Mi vida es más fácil de llevar
si me limito a observar.
Menos mal que nunca lo supiste,
no lo habrías entendido.
19/11/08
Postal de St Petersburgo
Aunque no lo parezca,
para mí es el cuarto de baño
un lugar de rápidas ejecuciones.
Para meditaciones
prefiero, entre otras habitaciones,
estar entre fogones.
3/11/08
Postal de Copenhagen
Poema inspirado en Mario Benedetti
"Ahí la tenés,
la joven y a la vez vieja sirena,
mojada sobre la piedra,
ausente, ignorando que está desnuda
ante cada uno de nosotros,
los que la observamos y pulimos su cuerpo de bronce
con el roce casi físico de nuestras frustraciones y soledades,
emergidas como ella
de nuestras propias profundidades"
2/11/08
Instant proscrit
M'ha quedat reprimit
entre la quarta vèrtebra i el pit
un petó prohibit.
Certificat des de l'ànima,
feia massa evidents
alguns sentiments.
Com tants altres moments
que no han conegut l'expansió
d'ésser viscuts, aquest petó
conformarà una nova tensió,
pels voltants del cor,
entre els teixits endurits
per tants instants proscrits
i tants t'estimos no dits.
25/10/08
Cebollita humana
Hay días que no siento
más que el peso
casi insoportable
de las múltiples capas
de coraza,
piel, pana y sonrisas
(cual cebollita humana)
que expanden el abismo
entre las terminaciones nerviosas
de mis dedos, mi lengua, mis pechos...
y el centro de mi ser.
Ilustración de Alonso Torres
13/10/08
9/10/08
1039
Mil-trenta-nou anys fa
que ens vam conèixer.
Perquè tu i jo junts
vam néixer amb els noms escrits
al palmell de la mà.
Hem viscut i crescut tot buscant-nos.
Hem patit i plorat per trobar-nos.
Hem somniat i lluitat per unir-nos.
I ara vivim
per estimar-nos.
No passo ànsia:
ens perdrem, morirem, neixerem
i sempre ens retrobarem.
que ens vam conèixer.
Perquè tu i jo junts
vam néixer amb els noms escrits
al palmell de la mà.
Hem viscut i crescut tot buscant-nos.
Hem patit i plorat per trobar-nos.
Hem somniat i lluitat per unir-nos.
I ara vivim
per estimar-nos.
No passo ànsia:
ens perdrem, morirem, neixerem
i sempre ens retrobarem.
3/10/08
L'amant
Ja sé que ets gelós
però ets el meu home
i has de saber
això que ara t'explico:
aquest matí
(tu ja havies marxat)
del son m'ha arrencat
a l'altra banda de la finestra
un xiuxiueig agosarat.
A través de les cortines
de puntes de coixí
no podia veure qui havia trucat.
Com el conte de les cabretes
i el llop disfressat,
una poteta, un nom o una consigna he demanat.
Silenci total.
Només un raig de llum
tímid i educat
per les puntades s'ha colat.
Amb candidesa infantil he obert, de bat a bat.
Corpulent, impetuós
volcànic i violent!
un braç de sol a l'habitació s'ha ficat!
La llum m'encegava,
no podia mirar,
jo només notava
aquells dits de calor,
una llengua de foc
sense treva em llepava.
Aquell sol inclement
tot el cos m'abraçava!
Un crit que pugnava per sortir a lluitar
a la punta dels llavis
m'ha vingut a morir.
Finalment, un gemec,
no era de por, ni de dolor
era un prec
perquè allò no tingués fi.
No t'enfadis amb mi,
jo t'estimo,
però a un amant així, no m'hi puc resistir!
però ets el meu home
i has de saber
això que ara t'explico:
aquest matí
(tu ja havies marxat)
del son m'ha arrencat
a l'altra banda de la finestra
un xiuxiueig agosarat.
A través de les cortines
de puntes de coixí
no podia veure qui havia trucat.
Com el conte de les cabretes
i el llop disfressat,
una poteta, un nom o una consigna he demanat.
Silenci total.
Només un raig de llum
tímid i educat
per les puntades s'ha colat.
Amb candidesa infantil he obert, de bat a bat.
Corpulent, impetuós
volcànic i violent!
un braç de sol a l'habitació s'ha ficat!
La llum m'encegava,
no podia mirar,
jo només notava
aquells dits de calor,
una llengua de foc
sense treva em llepava.
Aquell sol inclement
tot el cos m'abraçava!
Un crit que pugnava per sortir a lluitar
a la punta dels llavis
m'ha vingut a morir.
Finalment, un gemec,
no era de por, ni de dolor
era un prec
perquè allò no tingués fi.
No t'enfadis amb mi,
jo t'estimo,
però a un amant així, no m'hi puc resistir!
Postal de Roma
¿Qué flor
me pongo hoy en el pelo?
¿De qué color será hoy el cielo,
si no estás para verlo?
En las calles tanta belleza,
en las piedras tanto pasado
y yo en mi ceguera lo ignoro
porque no estás a mi lado.
Postal del Camino de Santiago
Alfombra amarilla.
Horizonte dorado
de trigo cortado
y de cielo acostado,
sobre Castilla
Postal de Düsseldorf
Perdona,
que quan ets tan a prop
no t'ho pugui fer saber.
Que quan et sento damunt meu,
el teu bes als meus cabells,
els teus ulls al meu somriure,
només sigui capaç de rebre-ho tot
sense tornar el canvi.
Perdona,
que només tingui braços per la teva abraçada.
I fins que no ets ben lluny,
sota la batuta nostàlgica de Händel,
en la foscor de la teva absència,
no poden aflorar, com llàgrimes
en cada pensament,
els meus vius sentiments
d'amor i penediment
de no haver-t'ho fet saber.
30/9/08
la boira baixa
Com un esclat de primavera
dissipant la boira baixa
apareixes tu als meus ulls,
tot rient, tot tan bru,
tan real, tan sensual,
com si els pètals vermells
de les teves roses
s'obrissin només per mi,
per tenyir-me de desig,
de passió convulsa,
de foragitada fam,
els àpats frugals i freds
del meu hivern.
Judit Figueiras
dissipant la boira baixa
apareixes tu als meus ulls,
tot rient, tot tan bru,
tan real, tan sensual,
com si els pètals vermells
de les teves roses
s'obrissin només per mi,
per tenyir-me de desig,
de passió convulsa,
de foragitada fam,
els àpats frugals i freds
del meu hivern.
Judit Figueiras
Descamisat!
Descamisat!
estàs tan irresistible així,
descamisat,
sembla que res no t'importi,
descamisat!
quin aire d'indiferència,
per la camisa folgada
cauen els besos, els suspirs
i els desitjos,
que has refusat,
descamisat.
Només vénen ganes
d'atrapar-te al vol
i suplicar-te que m'estimis.
Però si no et va bé,
em conformo amb que em miris,
o que un minut em dediquis.
No perdis el meus sospir
per les vores de la camisa,
descamisat!
Judit Figueiras
estàs tan irresistible així,
descamisat,
sembla que res no t'importi,
descamisat!
quin aire d'indiferència,
per la camisa folgada
cauen els besos, els suspirs
i els desitjos,
que has refusat,
descamisat.
Només vénen ganes
d'atrapar-te al vol
i suplicar-te que m'estimis.
Però si no et va bé,
em conformo amb que em miris,
o que un minut em dediquis.
No perdis el meus sospir
per les vores de la camisa,
descamisat!
Judit Figueiras
Joan Vergés Calduch
M'han dit que sí:
M'han dit que sí,
que sí, que sí, que passi
a aquesta altra saleta,
que de seguida em rep,
que encengui un cigarret.
M'han dit que sí,
m'han dit que sí, que sí,
que és cosa d'un moment,
d'aclarir un document.
M'han dit que sí,
que sí, que firmi aquí,
que posi clar el meu nom,
que ja em diran quelcom.
M'han dit que sí,
m'han dit que sí, que sí,
que sí, que ja ho puc dir
a la dona, al veí,
que sí, que ja és un fet,
que ja tot és perfet,
que sí, que potser sí,
que aquest any no pot ser,
que sí, que l'any que ve,
que m'ho treballi bé.
M'han dit que sí, que sí,
que m'han trobat padrí,
que ja no pot fallar,
que puc dormir-hi pla.
Vet aquí un gat i un gos
i el conte ja s'ha fos.
Vet aquí un gos i un gat
i el càntir s'ha esquerdat.
Vet aquí el meu destí:
m'ho han tornat a dir,
m'han dit que sí, que sí...
M'han dit que sí,
que sí, que sí, que passi
a aquesta altra saleta,
que de seguida em rep,
que encengui un cigarret.
M'han dit que sí,
m'han dit que sí, que sí,
que és cosa d'un moment,
d'aclarir un document.
M'han dit que sí,
que sí, que firmi aquí,
que posi clar el meu nom,
que ja em diran quelcom.
M'han dit que sí,
m'han dit que sí, que sí,
que sí, que ja ho puc dir
a la dona, al veí,
que sí, que ja és un fet,
que ja tot és perfet,
que sí, que potser sí,
que aquest any no pot ser,
que sí, que l'any que ve,
que m'ho treballi bé.
M'han dit que sí, que sí,
que m'han trobat padrí,
que ja no pot fallar,
que puc dormir-hi pla.
Vet aquí un gat i un gos
i el conte ja s'ha fos.
Vet aquí un gos i un gat
i el càntir s'ha esquerdat.
Vet aquí el meu destí:
m'ho han tornat a dir,
m'han dit que sí, que sí...
29/9/08
Tanta primavera
Els ulls em dansen
al so dels meus batecs.
Se m'omple de flors la boca,
quan vull cridar el teu nom.
Ja s'obren al meu cos
les roselles,
tacant de pigues roges
els camps fèrtils
dels teus ulls verds.
Ha florit la farigola
que perfuma el nostre alè.
Judit Figueiras
al so dels meus batecs.
Se m'omple de flors la boca,
quan vull cridar el teu nom.
Ja s'obren al meu cos
les roselles,
tacant de pigues roges
els camps fèrtils
dels teus ulls verds.
Ha florit la farigola
que perfuma el nostre alè.
Judit Figueiras
Nota imantada a la nevera
Meuamor,
buida'm sencera
i omple'm de tu,
queda't amb tot
el que trobis de bo.
Si em permets un consell,
agafa l'olor
de la meva suor,
les corbes sinuoses
i la meva escalfor.
També et recomano
el meu cul rodó,
les cames esbeltes
i els meus pits erectes.
No t'oblidis d'endur-te
aquell llarg petó.
Te l'he deixat allà sobre,
damunt dels meus llavis,
els humits! els freds, no.
Judit Figueiras
buida'm sencera
i omple'm de tu,
queda't amb tot
el que trobis de bo.
Si em permets un consell,
agafa l'olor
de la meva suor,
les corbes sinuoses
i la meva escalfor.
També et recomano
el meu cul rodó,
les cames esbeltes
i els meus pits erectes.
No t'oblidis d'endur-te
aquell llarg petó.
Te l'he deixat allà sobre,
damunt dels meus llavis,
els humits! els freds, no.
Judit Figueiras
JOSEP PALAU I FABRE
Ha mort el poeta d'aquests versos:
"El poeta ha conegut la dona dels seus somnis. Comprèn que tots els seus amors, fins ara, no han estat sinó un preludi d'aquest, pressentiments. Total la seva vida adquireix sentit a la llum d'aquesta dona. Però ella es veu obligada a partir. Està de pas. És viatgera. Viu en un país llunyà. Diu al cavaller que el que vol és un somni, un impossible. No diu el perquè. Se'n va. El poeta experimenta un dolor intensíssim, fet de la suma de totes les penes d'amor passades. La seva experiència d'home queda trasbalsada i contrariada en la seva rel més íntima. S'enfonsa en una negra resignació. Sap que la sort ja no li amaga res de millor"
L'argument
"El poeta ha conegut la dona dels seus somnis. Comprèn que tots els seus amors, fins ara, no han estat sinó un preludi d'aquest, pressentiments. Total la seva vida adquireix sentit a la llum d'aquesta dona. Però ella es veu obligada a partir. Està de pas. És viatgera. Viu en un país llunyà. Diu al cavaller que el que vol és un somni, un impossible. No diu el perquè. Se'n va. El poeta experimenta un dolor intensíssim, fet de la suma de totes les penes d'amor passades. La seva experiència d'home queda trasbalsada i contrariada en la seva rel més íntima. S'enfonsa en una negra resignació. Sap que la sort ja no li amaga res de millor"
L'argument
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
